Estimados lectores:
Publicamos el texto que tan amablemente nos ha hecho
llegar Anna Bonafont, integrante del Grupo de Investigación. Se trata de una
síntesis acerca de su exposición durante la última reunión. Hemos conservado el
texto original, en lengua catalana.
Agradecemos su participación.
El creador literario y el fantaseo
-Sigmund
Freud (1908)- Anna Bonafont
Comentari
de text
Segons
l’article de Freud (1908), l’acte creatiu és una forma d’interpretació del món
que ens envolta. L’impuls creatiu arrela
en desitjos insatisfets o mancances, generalment inconscients, que s’expressen
a través de fantasies o de somnis. Mitjançant les fantasies, l’autor es separa
de la “realitat efectiva”, la qual
produeix malestar, insatisfacció o sofriment, fent que aquesta “realitat” sigui
més suportable. Atès que socialment les fantasies són censurades o reprimides
en tant que no pertanyen al “món real”, aquestes s’oculten als ulls dels altres
donat que reconèixer-les o compartir-les produeixen vergonya.
Freud agrupa
les fantasies d’acord a dues orientacions: a) fantasies d’ambició, d’exaltació
de la personalitat, i b) eròtiques; tot i que, en molts casos, es presenten de manera combinada. Canvien en
funció de la temporalitat o les circumstàncies, i enllacen passat, present i
futur, ja que és a partir d’una percepció actual que s’activa un record
anterior en el que es satisfeia un desig, i es produeix una fantasia de futur,
en la qual es veu satisfet el desig que ha desencadenat la percepció actual i
el record de la satisfacció en el passat. En el cas que les fantasies siguin
força prolífiques i tinguin molta força poden crear les condicions per a generar
les neurosi o psicosi.
L’obra
creativa permet abellir estèticament la realitat i malgrat pugui ser tràgica o
dramàtica proporciona als espectadors/es un cert plaer estètic. Aquest gaudi
estètic que provoca en l’auditori, Freud ho anomena “Prima d’incentivació o plaer previ”.
Partint de les
idees que presenta Freud en el seu article, a continuació intentaré analitzar
l’obra de teatre “Barcelona”, escrita i dirigida per Pere Riera[i].
L’impuls
creatiu, segons l’autor, obeeix a la por que suscita el fet de relacionar la
situació de crisi econòmica, social i institucional actual, amb els conflictes
socials greus del segle XX, com varen ser la II GM o la Guerra Civil Espanyola,
que van generar el sorgiment dels totalitarismes i la pèrdua de les llibertats.
Les profundes
transformacions socials que s’estan produint, des d’una perspectiva
d’hipermodernitat, generen incertesa i turbulències en els curs de les vides
humanes. La imprevisibilitat, la inestabilitat i els sentiments d’impotència
que provoquen, són llavors per a
l’aparició de les pors col.lectives, que segons B. Anguera (2011)[ii], es desenvolupen en
períodes de crisi, quan les institucions socials queden debilitades. Els
moments de canvi produeixen inseguretat, la qual pot generar situacions de
violència. La modernitat havia creat la fantasia d’arribar ser invulnerables
atès els avenços tecnològics, econòmics i de seguretat. Actualment, s’ha perdut
la confiança en les institucions, el present i el futur es poc previsible i
incert, i el mitjans de comunicació i les noves tecnologies de la informació
fan créixer la incertesa social i la por.
L’obra no
pretén ser un document històric sobre el conflicte bèl·lic, sinó de les
diferents formes d’afrontar i actuar per a poder sobreviure en situacions
extremes. Segons les paraules de Pere
Riera, l’obra tracta de “un grup humà que
intenta sobreviure, mantenir la pulsió de vida, en un context molt difícil”.
Els personatges reflecteixen diferents maneres d’afrontar la por i actuar
davant el conflicte.
Pere Riera ens
diu que l’obra és un acte d’amor a una època, a una gent, a una ciutat
cosmopolita, un estàndard de les llibertats, del progrés i de l’esperança, que
varen ser arrabassats pel totalitarisme. És també un homenatge a les víctimes
civils que varen perdre la vida en el conflicte.
L’escenificació combina el joc de plaer
(comèdia) i el joc de dol (la tragèdia). Els arguments que proporciona l’autor
descriu un eix dicotòmic:
⁻
Per una banda, la barbàrie, l’horror, la
injustícia sobre les víctimes innocents, la pèrdua de llibertats, la repressió
i el totalitarisme.
⁻
De manera contraposada, apareix l’amor, l’amistat, la reconciliació,
la solidaritat i els vincles entre les persones.
La ciutat de
Barcelona, segons paraules de l’autor, és també protagonista de l’obra, en tant
que la representen les dues protagonistes femenines de l’obra, les quals “encarnen la manera com es van posicionar
alguns ciutadans davant una situació extrema”: quedar-se i resistir, o bé
marxar per no perdre les il.lusions i continuar amb la seva vida. L’autor en la
seva explicació, ho compara amb la situació actual en què es troben molts joves
davant l’atur i la manca d’oportunitats: quedar-se o marxar del país.
Si tenim en
compte com les protagonistes afronten la supervivència, podríem dir que
expressen per una banda la fugida del perill, no paralitzant sinó activa en el
sentit en que marxar obra la possibilitat d’actuar segons els propis projectes
i desitjos; l’altre posicionament és l’immobilisme, i en certa forma, la
submissió.
Els diferents
personatges poden representar el que Freud anomena “JOs parcials”?. Crec que
probablement sigui així atès que per bé que la forma d’afrontar les dificultats
pugui tenir un cert patró característic, penso que varia en funció del moment i
les circumstàncies.
Freud (1908),
en el seu article ens diu que la creació artística, permet que la “realitat
efectiva” sigui més suportable, malgrat reveli situacions dramàtiques o
tràgiques, convertint-se en una font de plaer per l’auditori.
Efectivament,
segons la meva opinió, l’obra és d’una gran bellesa estètica, que captiva
l’espectador. En aquest sentit destacaria els següents aspectes:
-
La interpretació magistral de les dues
protagonistes principals, i la força que transmeten.
-
La casa (d’estil modernista) esdevé un “refugi”
de seguretat, davant els atacs i bombardejos, on es tanquen els protagonistes,
aïllant-se del conflicte i preservant tant com poden el seu “món”.
-
La ironia d’alguns dels protagonistes que aporta
un tot de comicitat a tota l’obra.
-
La música com element per alliberar tensions i
com element protector en situacions extremes.
-
La bellesa plàstica i simbòlica de les escenes
en què les protagonistes ballen un “tango”, com a símbol de llibertat i de
pulsió de vida.
-
L’argument que, tot i que expressa un fons
ideològic determinat, es centra en uns personatges que no es posicionen
clarament en cap dels dos bàndols del conflicte, que intenten sobreviure i
continuar amb les seves vides.
-
A l’obra no hi ha personatges bons o dolents,
fins i tot els comportaments reprovables queden justificats per les
circumstàncies. Els dolents són els de fora, els fanàtics d’un i altre bàndols
en conflicte, representats a través dels
bombardejos o per el relat de fets que han succeït en el passat o en el
present.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
.